Assassinat a l'Orient Express

La seva ansietat, tanmateix, fou innecessaria. Deu minuts despres el tren va tornar a posar-se en marxa. Va arribar a Haydapassar nomes amb cinc minuts de retard, recuperant, doncs, durant el trajecte, el temps perdut.
El Bosfor estava encrespat i la travessada no va agradar gens a monsieurPoirot. En el vaixell estigue separat dels seus companys de viatge i no va tornar a veure’ls mes.
En arribar al pont de Galata, va dirigir-se directament a l’Hotel Tokatlian.
 Capitol II 
  
 L’hotel Tokatlian 
  
A l’Hotel Tokatlian, Hercule Poirot va demanar una cambra amb bany. Despres va apropar-se al taulell de la recepcio i va preguntar si havia arribat correspondencia al seu nom.
Hi havia tres cartes i un telegrama que l’estaven esperant. Les seves celles s’alcaren lleugerament en veure el telegrama. Era una cosa inesperada.
Va obrir-lo amb la seva cura acostumada, sense presses. Les paraules impreses es destacaven clarament:
 Esdeveniment previst per vos en el cas Kassner s’ha presentat sobtadament. Preguem retorneu immediatament. 
-  Voila ce qui est embetant!-murmureja Poirot, empipat. Va donar una ullada al rellotge-. Caldra que reemprengui el viatge aquesta mateixa nit -afegi, adrecant-se al conserge-. ?A quina hora surt el Simplon-Orient?
- A les nou, monsieur.
- Podreu proporcionar-me un llit?
- Segurament, monsieur.En aquesta epoca de l’any, no hi ha dificultat. Els trens van gairebe buits. ?Primera o segona classe?
- Primera.
-  Tres bien, monsieur.Per a on, monsieur?
- Per a Londres.
- Be, monsieur.Li procurare un bitllet per a Londres i li fare reservar un llit en el vago Istanbul-Calais.
Poirot va tornar a consultar el seu rellotge. Eren les vuit menys deu.
- Tinc temps de sopar?
- Segurament, monsieur.
El belga va moure el cap; va anular la reserva de l’habitacio i va travessar el hallen direccio del restaurant.
En demanar la carta al maitre, va sentir una ma que es posava damunt la seva espatlla.
- Ah!, mon vieux,quin plaer tan inesperat! -digue una veu darrera d’ell.
Qui aixi parlava era un home baix, d’edat madura, amb el cabell tallat en brosse.Somreia satisfet.
Poirot va posar-se rapidament dret.
 - MonsieurBouc!
 - MonsieurPoirot!
 MonsieurBouc era un belga, director de la Compagnie Internationale des Wagons-Lits, i la seva amistat amb l’antiga estrella de les Forces de la Policia Belga datava de molts anys.
- Us trobo molt lluny de casa, mon cher-va dir monsieurBouc.
- Un petit assumpte a Siria.
- Ah! I quan torneu cap a casa?
- Aquest vespre.
- Estupendament! Jo tambe. Es a dir, jo vaig fins a Lausanne, on tinc certs afers. Segurament fareu el viatge en el Simplon-Orient, oi?
- Si, acabo de dir que em reservin un llit. La meva intencio era quedar-me aqui uns quants dies, pero acabo de rebre un telegrama cridant-me, des de Londres, per a un assumpte molt important.
- Ah! -va sospirar monsieurBouc-. Les affaires!, les affaires!Pero vos… vos sou el candeler, mon vieux!
- A vegades he tingut alguns petits exits… -Hercule Poirot va aparentar certa modestia, pero sense resultat.
Bouc va posar-se a riure.
- Ja ens veurem despres -digue.
Hercule Poirot va dedicar-se a la dificil tasca de mantenir el seu bigoti fora de la sopa.
Un cop obtinguda aquella dificil operacio, va mirar al seu voltant mentre esperava que li servissin el seguent plat. Hi havia nomes mitja dotzena de persones en el restaurant, i d’aquesta mitja dotzena nomes n’hi havia dues que van interessar Hercule Poirot.
Aquestes dues persones estaven assegudes en una taula no gaire lluny d’ell. La mes jove era un home d’una trentena d’anys, d’aspecte molt agradable i que es veia clarament que era america. Tanmateix, no va esser ell, sino el seu company, qui va atreure l’atencio del detectiu.
Era un home que estava entre els seixanta i setanta anys. A primera vista tenia l’aspecte bondados d’un filantrop. El seu cap, amb unes grans entrades, el seu front ample, la boca somrient deixant veure una blanca dentadura postissa, tot semblava demostrar que es tractava d’una persona de gran bondat. Nomes els seus ulls contradeien aquesta impressio. Eren petits, enfonsats i astuts. Pero no era solament aixo. Quan l’home, en fer certa observacio al seu company, va donar una mirada circular al menjador, els seus ulls es deturaren damunt Poirot per espai d’uns segons, durant els quals va expressar una estranya malvolenca, una viva expressio de maldat.
L’individu va aixecar-se.
- Pagueu la nota, Hector -va dir al seu jove acompanyant.
La seva veu era desagradable i el to autoritari. Tenia una falsa suavitat que amagava quelcom de perillos.
Quan Poirot va reunir-se amb el seu amic en el salo, els dos homes estaven a punt de sortir de l’hotel. Llurs bagatges ja estaven preparats. El mes jove vigilava l’operacio. Quan tot va estar a punt, va obrir la vidriera i digue en veu alta:
- Tot esta a punt, misterRatchett.
L’home mes vell va remugar unes paraules i va sortir.
-  Eh bien-va dir Poirot-. ?Que penseu d’aquest parell de personatges?
- Son americans -va contestar monsieurBouc.
- Indubtablement, son americans. Pero us pregunto quina opinio teniu de llurs personalitats.
- El mes jove m’ha semblat molt simpatic.
- I l’altre?
- Per dir-vos la veritat, amic meu, no m’he fixat massa en ell. Pero m’ha produit una impressio molt desagradable. I a vos?
Hercule Poirot va esperar un moment abans de contestar.